Aquesta historia comença quan en Joan Arnau Serra, em fa una oferta d'un seu amic i em diu: “Se que fa temps que tens, entre “cella i cella”” per muntar alguna cosa de lo teu, “els cavalls”. És fàcil de veure'l, és aquí mateix a Salt, El qui el ven es amic meu, es diu José Luis Mateos.”Sí la veritat, em va agradar, potser pecava de poca extensió, però la ubicació era l'idònia, prop del nucli urbà, del autobús, amb una autopista que, protegia la zona de “Les Deveses”, contra l'expansió urbana. També els accessos molt a prop i tot Girona i Salt a punt per portar-hi la mainada d'una manera còmoden quan a les distàncies..
El C. E. Centaure, l'Autopista AP7 que protegeix de l'expansió urbana.Resumint, era qüestió de posar-hi “pit i pebrots”. Vist i discutit el preu, faltava l'aprovació del meu pare, de qui depenia els “calerons” . .
Com és preceptiu, per obtenir la llicència, s'ha de presentar el projecte, un projecte que signat pel Enginyer Industrial, Angel Mateos Yagüez, si no és coincidència, és germà del venedor, que seria més que l'enginyer, el pare de l'Olga, una amazona especial, amb una vida lligada al cavall De fet la compra estava condicionada a: El permís legal de l'Ajuntament, de l'activitat, que en motiu de la annexió franquista, Salt va passar a Girona. També faltava el permís de fer-hi cabre les instal·lacions del projecte: quadres, locals socials i una pista coberta reglamentària de 60X20 metres. Sense aquest últim i important requisit, no es duia a terme la venda. Solucionat tot axó, es passà a la signatura. Per preparar el projecte, vaig recorre al Arquitecte Municipal, en Pere Fina al qual m'uneix un parentesc de segon rang.Llavors, així ell tenia que jutjar el “seu projecte”!. En algun punt vaig usar-hi la picaresca. La signatura escriptural, va fer-se el 23 de maig del 1979.El venedor, el dit José Luis, era Administrador de la Societat Torre Mirona S.A. i la finca, “Horta Gran del Mas Llorenç” provenia per compra, a D. Felipe de Camps i Subirats “Marqués de Camps”.Ara ja tenim la gàbia i ben bonica, però hi falten els ocells, per que molts ja s'estaven incubant, per exemple el nom del Centre, feia anys que ja el tenia, “Centaure”, no per casualitat, si no pel que representa. Amb respecte a això, quantes vegades recordo una pel·lícula de dibuixos animats, era al cinema amb el Joan Arnau, (altre vegada), Total, que un centaure no comportant-se bé, és pegava ell mateix. (?). Fins aquí tot sobre rodes!. Tot legalitzat segons l'escriptura de propietat.Jo era l'amo en tota la extensió del terme, també els permisos de l'ajuntament i tot seguit, a cercar la clientela per ensenyar. Doncs teniem el maniquí, però ara tenim que vestir-lo. En principi portaria el nom preconcebut i genèric Centre d'Equitació Centaure,seria sempre jo a qui corre a compte la propietat de les instal·lacions.
Les instal·lacions ja comptaven amb tot el necessari pel funcionament de l'Escola: pistes, boxes, guardarnés, dutxes. Al primer pis hi havia, hi ha, un Menjador/Bar enorme, local social, allotjament pels responsables del bar, vestuaris, despatx, llits/estatges...No va ser una tasca dolça. Qualsevol que tingui una instal·lació d'aquestes caracterñistiques m'ho testimoniarà, sobre tot en sentit econòmic. Val a dir que en tenir patrimoni, en alguna ocasió, vaig tenir que util·litzar-lo d'ell.Per el “Logo de Centaure, tenia tres opcions al·legòriques, vaig triar el del mig.
Corria l'any 1953. El meu germà Felip, el segon, va allistar-se de voluntari a les milícies (a fer la “Mili”). L'opció era quedar-se a Girona a canvi de més temps. Va entrar com coneixedor dels cavalls i això el va dur a ser “Batidor” d'el Comandant José Echevarría, que tenia cavall propi i concursava en competicions. La missió del meu germà era muntar-li el cavall, que es deia “Cacarro”, quera irlandés, alatzà, amb una qualitat i un físic impressionant. En aquell moment jo tenia no més 18 anys.Per més comoditat pel meu germà, el va portar a les nostres quadres a Salt, així el tenia més a mà per treballar-lo. Jo també els muntava molt sovint quan estaven a casa.
La foto,és del Cacarro, està presa dintre de la finca del Marqués de Camps, a tan sols 400 metres del lloc que jo vaig nàixer. Al mateix lloc de la foto, amb dos tamborets i un tauló, hi saltavem. Mai podia pensar que, trenta anys més tard hi compraria el terreny ideal per ubicar-hi el C. E. Centaure i precisament de propietat de la família de Camps. d'una manera constant i per genètica, però he portat sempre aquest virus del cavall, aquí, que era l'any 53-54, va incubar-se amb virulència. A més a més, aquest virus es altament contagiós, però no maligne. A volta amb els de Camps. No és casualitat que durant els anys 70, Jorgede Camps i Subirats (Conde de Galiano) va ser President de la Federació Catalana d'Hípica. Ell va ser un prestigiós jugador de Polo. La família, sempre a viscut el cavall.Ha valgut la pena retrocedir en l'historia de la meva vida, treur la pols, sempre és agradable. Son les meves MEMÒRIES!! que ara que estic tou, se m'acumulen moltes que com sovint repeteixo, estic limitat per imperatius d'espai.Anteriorment a aquest embolic, vaig utilitzar tots els mitjans possibles de divulgació. El diari “Los Sitios”, (ara el Diari de Girona), ens vam comprometre a un espai d'un quart de pàgina per inserir al Diari en el SuplementDominical. ( Tot seguit hi ha el document/contracte).Hi publicava una raça diferent de cavalls cada setmana i a una altre part, l'espai típic “Sabia Vd. Que” que hi deia tot el que tenia al cap, o que era d'un possible interes i formació del hipisme..
Comments