Qui va inventar la ferradura?

Ara ja entrem en el terreny laboral/Professional La ferradura és un amulet que conté una superstició, un talismà que se li atribueix alguna virtut, un objecte de superstició de bona sort, però ans, la ferradura te cura de la preservació del casc de l'èquid. o del bòvid.

Amb tot, val la pena que m'estengui una mica, per curiositat:

(Extret de “El Gran Libro del Caballo. de Hans Heinrich Isenbart.)

Per apaivagar els dolors d'estómac diu:

”Cal abocar cervesa sobre una ferradura usada, escalfada al roig-blanc i després beure aquesta potinga”

“El dimoni, mai entrarà en una casa que en la porta hi tiguii una ferradura convenientment penjada, el nas (pinça) ha de mirar al cel, per que no ni ha prou d'allunyar el mal, també te que atraure la bona sort. L'encant és encara més eficaç, si ha estat trobada per atzar”

Hi ha una història preciosa que per curiosa, la conto; “un tal Dunstan, que visqué a l'Anglaterra del segle X, era ferrer ans d'arribar a ser Arquebisbe de Canterbury i de ser canonitzat. Tenia el dimoni a la fornal lligat i apallissat. Per alliberar-lo, li va fer jurar i perjurar, que mai entraria en un lloc protegit per una ferradura. El dimoni ho jurà i va mantenir la promesa.” Val la pena protegir-nos amb ella!.

Aquests relats son molt bonics, però hem d'anar a la realitat que ens ocupa. La pregunta del milió: Qui va inventar la ferradura?.

En principi, la meva opinió personal és qué, la ferradura és un ferro forjat que juga, necessàriament entre el creixement de la peülla i el seu desgast per l'ús. Amb el creixement, dues postures bàsiques!.

Arrosseguem aquest “mal de cap”, des del moment que l'home va aregar el primer èquid, buscant l'utilitat, ja no d'aconseguir-ne la carn.

Ans de les ferradures “Cèltiques”, faria pensar que ja existien en l'era precristiana, no hi ha cap prova tangible de l'ús dels claus ans de l'Edat Mitjana. A partir d'aquesta època, ja va estendre's arreu.

“Hiposandalies”, sense claus, lligades amb corretges.

Unes teories, llarg temps en vigor, s'ensorren per les investigacions científiques negatives. Els Celtes no clavaven les ferradures..

Igualment, els romans, ignoraven totalment aquesta pràctica de clavar les ferradures amb claus.

La única protecció existent eren la “Solea” o hiposandàlia com una sabata lligada al casc amb corretges de cuir.

Que res no es pot comparar a les actuals ferradures de les antigues sandàlies, és una obvietat..

En tota la documentació escrita ans del segle X de la nostra Era, mai s'ha fet menció alguna de ferradura amb claus.

A pesar que el nom de ferradures “Cèltiques”, faria pensar que ja existien en l'era precristiana, no hi ha cap prova documental de l'ús dels claus ans de l'Edat Mitjana.

A partir d'aquesta època, ja va estendre's l'us, tot i entendre que patirien moltes modificacions i sobre tot, millores.

Sant Eloi és el patró dels ferrers, molt venerat i estimat per la importància d'aquest ofici. Celebra el santoral el dia 1 de desembre.

Cal entendre que llavors els ferrers eren equiparables als actuals mecànics. Es difícil digerir-ho avui!

La primera ferradura clavada sería aquesta ondulada i dos models més.

Fins aquí hem parlat del problema amb caire Mundial, ara situarem el tema a nivell CENTAURE. (Allà va!).

Jo tampoc sé quan vaig veure ferrar el primer cavall. Sempre havia vist el mateix professional, era en Salvador Fàbregas, en Vadó Ferrer, que vivia al carrer de la Processó. A vuitanta metres n'hi havia un altre, en Pelayo, però el nostre era en Vadó, com que era a la vora li portavem els cavalls a ferrar al pati seu.

A mi aquesta feina d'aguantar els peus m'agradava, m'agradava inclòs l'olor del casco cremat amb la ferradora roenta.

El ferrer volia que anés jo a ajudar-lo, al fer-ho a gust, entenia que feia millor i amb molta més diligència la feina.

Recordo que al carrer Mollera del Barri Vell, hi avíem unes quadres i en ple carrer tot i ser estret, en època de fires, teníem d'anivellar els peus dels poltres per anar a Fires a vendre-els. Ja hi som, la major part de la feina em tocava a mi. Els poltres tenien de sis a vuit mesos, encara que eren joves, arreglar-ne trenta o quaranta, ens portava al menys dos dies. Imagineu-vos que siguen esquerps al final quedaves destrossat.

Sovint aprofitàvem l'ocasió i els poltres, per enllustrar-los, arrodonir-los la gropa per deixar-los ancapartits, tallar pels de les orelles i la cua. (son no més un exemple).

Aquest treball, el fèiem muntant un espigot de blat de moro al cap d'un bastó que banyant-lo amb benzina, s'encenia per cremar la part central i deixar-los així com deia , ancapartits.

Altres vegades portant els cavalls a casa del ferrer, si un cavall em semblava que no estava ben aplomar, li demanava que el tornés a ferrar corregint-lo. No s'enfadava mai!.

Mentre m'esperava, si hi havia algun cavall davant meu, ja treia la ferradura vella, més tard començava a tallar-li el casc amb el talla-casc o el “bataván”. Cada vegada hi col·laborava més. Es feia vell i no tenia suplència amb el fill. Un dia em diu, “Pere, vull retirar-me, aquí tens les meves eines i tu ja ten sortiràs”. I me'n vaig sortir!.

Al començament, va venir un temps, en Josep Cruset, el Ferrer de Madremanya, perque jo no forjava i tenia problemes per les ferradures. Ell me les proporcionava fetes. Ja ho he dit, jo no forjava!.

Ja als anys setanta va ser providencial, l'Arranz de Madrid, “rejonejava” a Girona i en tenia, perquè els ferrers professionals, sempre treuen les usades als cavalls, no les aprofiten mai i les que estaven en bon estat, me les portava per mi

Secció d'un casc o peülla ferra Claus de ferrar.

Em trobava en una època que va obligar-me a practicar el ferrat “ortopèdic” per unes circumstàncies puntuals.

Tots els anys seixanta i setanta van ser bonics per mi, perquè els pagesos o motoritzaven o plegaven i els cavalls i muls que compravem per tornar a vendre'ls, segur que venien escandalosament abandonats de peus, com esclops, tant que de vegades necessitaves fer-ho en varies vegades, per evitar un brusc canvi tendinós.

Més endavant i amb l'inauguració del Centre d'Equitació Centaure, vam contactar amb proveïdors, que servien ferradures fetes en sèrie i de totes mides. Eren qui també em servien els claus..

Ja a Centaure, és provocà un curs de “Ferrador” pel Centre de Promoció Agrària de Santa Coloma de Farners, en el qual jo, per experiència era més que un cursista, un cooperador. Un detall, vaig aportar a més dels locals i cavalls, mitja dotzena de potes de cavall, aconseguides a l'escorxador per seccionar la peülla. Amb titulació!

També se'n va fer un altre amb l'acreditat “Marèchal Ferrant “ francès Cristian Thomas, promogut per Equitur de Maria José Hernàndez, que fou un èxit de participació.

Jo no sé quants n'hauré ferrat durant una quarantena d'anys. de servei. En un altra apartat, ben paral·lel, un bon element, en Llorenç Moner i venia precisament per la mateixa feina, però per les vaques, que és més incomode, tot per deixar-les ben aplomades.

A més, era un artista el Llorenç, basant-se en els anells que te la vaca a partir del tres anys a les banyes, delator de l'edat, se li treia alguna anella i tota la funda corresponent, per rejovenir-la. Les fundes i l'anell de cada any creix per l'interior adossada a la formació òssia.

A una vaca li vaig treure masses anells, i la vam tenir una altre vegada a lactància. Hi,hi,hi..

Sòc una micaexagerat. No?.

Jo en plena feina, a Centaure.

Per les mateixes raons, el Llorenç va retirar-se, reemplaçant-lo jo. D'alguna manera tinc sempre la mateixa motivació. M'agradava!.

Com els èquids, les vaques no més es ferren les que treballen. Ho he dit abans que és per compensar el creixement de l'ungla amb el desgast al caminar pels terrenys durs.

.

Només es fa, amb els unglots exteriors del davant. La ferradura te la forma inferior de l'ungla, amb una pinça o pestanya que es dobla sobre la paret interna. Escurçar la peülla es delicat i clavar els claus més, per que tenen la tapa excessivament prima.

Ara i aquí, hi- apareixen dues vaques nostres del prat, enganxades.